Al gener del 2013 farà un any que vaig iniciar-me en el patchword. Durant aquest temps, a banda d'anar els dimecres a classe (on per cert he fet bones amigues), m'he dedicat a seguir els blogs que hi ha a la xarxa. D'aquí, que fa uns dies m'ha passat pel cap la possiblitat - per què no?- d'obrir un blog. La idea ha anat quallant i, gràcies a la meva filla, s'ha fet possible.
No sé què en sortirà, de tot això, ni si seré capaç de mantenir viu aquest blog. Però, en tot cas, vull agrair a totes aquelles persones que, d'una manera o altra, arribin a conèixer-me i que dediquin un temps a passejar pel meu món.
Us haig de dir que, fins fa poc, era una negada per agafar una agulla. A casa estan tots sorpresos amb la meva actitud. Això de veure a la Núria cosint, fins ara, era una novetat, però ara ja comença a ser un costum. Penseu que fins i tot ja tinc màquina de cosir. Qui ho havia de dir!!!
Sé que no seré brillant en aquest apasionant món, on realment he pogut veure que hi ha gent molt bona. Però sí que us aseguro que d'il·lusió no me'n falta.
Gràcies al Rafa (el meu marit) perquè en tot moment està al meu costat i em dóna ànims quan em bloquejo. A la Clara (la meva filla gran), que sense ella aquest projecte no tiraria endavant. A l'Alba (la meva filla petita) que em diu un "t'estimo molt" quan ho necessito. I a la familia en general, per creure en mi.
De segur que a partir d'ara tot serà una mica més especial.
No sé què en sortirà, de tot això, ni si seré capaç de mantenir viu aquest blog. Però, en tot cas, vull agrair a totes aquelles persones que, d'una manera o altra, arribin a conèixer-me i que dediquin un temps a passejar pel meu món.
Us haig de dir que, fins fa poc, era una negada per agafar una agulla. A casa estan tots sorpresos amb la meva actitud. Això de veure a la Núria cosint, fins ara, era una novetat, però ara ja comença a ser un costum. Penseu que fins i tot ja tinc màquina de cosir. Qui ho havia de dir!!!
Sé que no seré brillant en aquest apasionant món, on realment he pogut veure que hi ha gent molt bona. Però sí que us aseguro que d'il·lusió no me'n falta.
Gràcies al Rafa (el meu marit) perquè en tot moment està al meu costat i em dóna ànims quan em bloquejo. A la Clara (la meva filla gran), que sense ella aquest projecte no tiraria endavant. A l'Alba (la meva filla petita) que em diu un "t'estimo molt" quan ho necessito. I a la familia en general, per creure en mi.
De segur que a partir d'ara tot serà una mica més especial.
****
Sobre mí
En enero de 2013 hará un año que me inicié en el patchword. Durante este tiempo, aparte de ir los miércoles a clase (donde, por cierto, he hecho buenas amigas), me he dedicado a seguir los blogs que hay en la red. De ahí, que hace unos días me pasó por la cabeza la posibilidad - por qué no? - de abrir un blog. La idea ha ido cuajando y, gracias a mi hija, se ha hecho posible.
No sé qué saldrá de todo esto, ni si seré capaz de mantener vivo este blog. Pero, en todo caso, quiero agradecer a todas aquellas personas que, de una manera u otra, lleguen a conocerme y dediquen un tiempo a pasear por mi mundo.
Tengo que decir que, hasta hace poco, era una negada para coger una aguja. En casa están todos sorprendidos con mi actitud. Esto de ver a Núria cosiendo, hasta ahora, era una novedad, pero ahora ya empieza a ser una costumbre. Pensad que incluso ya tengo máquina de coser. ¡Quién lo iba a decir!
Sé que no seré brillante en este apasionante mundo, donde realmente he podido ver gente muy buena. Pero sí os aseguro que de ilusión no me falta.
Gracias a Rafa (mi marido) porque en todo momento está a mi lado y me da ánimos cuando me bloqueo. A Clara (mi hija mayor), ya que sin ella este proyecto no saldría adelante. A Alba (mi hija pequeña), que me dice un "te quiero mucho" cuando lo necesito. Y a la familia en general, por creer en mí.
Seguro que a partir de ahora todo será un poco más especial.
